La nena, sense nom, va mirar l’infinit amb il·lusió i, de cop, va tenir un rampell. Va sortir corrent, tan de pressa que va ensopegar amb algú altre i tots dos van caure. Es van observar amb curiositat, era la primera vegada que es veien, i la nena de seguida es va adonar que aquell nen estava incomplet.
- Només en tens un, de braç? –va preguntar estranyada.
- I tu, el tens repetit? –li va respondre mentre es posava dempeus i l'ajudava amb la seva única extremitat.
Tots dos van riure i van reprendre el camí. La nena va continuar corrents però, a mig camí, un munt d’olors, conegudes i estranyes, la van despistar. Va seguir-ne el rastre fins a arribar a una casa feta de llaminadures. Va treure el caparró per la porta, intrigada, i va descobrir un cuiner enmig d’un rebombori de plats i cassoles que tallava verdures, remenava olles, enfornava peixos, feia galetes, espremia fruita, picava carn...
- Per què fas tants menjars diferents? Si només en fessis un, no tindries tanta feina? –va rumiar la nena en veu alta.
El cuiner, sense parar de treballar, va contestar: - Seria més fàcil, però no seria bo que només tastéssim un sabor. Oi que som tots diferents? Doncs els meus menjars també ho han de ser –i li va somriure- Au, va, tria el que vulguis de la meva cuina, que et convido.
La nena va passejar els ulls per tots els racons i va escollir una brotxeta de maduixes amb xocolata.
- Gràcies – i va marxar.
Mentre continuava el seu camí, va escoltar el so rítmic d’uns cops que aviat va reconèixer. Sense fer soroll, s’hi va apropar: li agradava contemplar la manera com el seu amic, el ferrer, escalfava amb paciència el metall tosc i lleig i, amb ajuda del martell i l’enclusa, forjava formes belles i delicades.
- T’agrada? - va preguntar girant-se cap a la nena, i va afegir - No jutgis per les aparences, la bellesa pot estar a qualsevol lloc.
La nena va assentir.
- Ferrer, has vist el cavall alat? Voldria que em portés a fer un passeig.
- És que ja no te’n recordes? – i va moure el cap d’un costat a l’altre. Ai, aquell jovent, sempre oblidava el més important! - El cavall alat, l’au Fènix i les fades estan organitzant el comiat amb el malabarista. Que potser no has vist els cartells? Tots els encarregats d’enganxar cartells s’hi han passat la nit per penjar-los als estels.
La nena, que encara no tenia nom, va aixecar el seu rostre infantil cap als estels, i es va adonar que tenia raó. Oh, la festa estava a punt de començar i ella havia de ser-hi. Com se n’havia pogut oblidar? Va sortir disparada i no va parar de córrer fins que hi va arribar. El malabarista i l’home sense cap la van saludar.
- T’estem esperant –va anunciar el cap que esgotat de mantenir-se damunt la resta del seu cos per no caure, s’havia assegut sobre el cavall alat.
- Sense tu, no podem començar. -i el malabarista va llençar a l’aire sis estels de colors que va fer giravoltar fins que es van convertir en llums brillants.
- I les sirenes? –va preguntar la nena. - Entra i les veuràs. Nosaltres no podem perquè ja saps quines són les normes.
La nena es va descalçar i va traspassar la porta. Aquell món, fet d’aigua, sal i arena, pertanyia a les sirenes, un paradís nudista on ningú s’avergonyia de la seva aparença. I mentre les sirenes l'ajudaven a despullar-se, ella va mirar mar endins: els altres nens i nenes la van saludar amb la mà, feliços. Ells també l’esperaven, i n’hi havia tants! Tots diferents de formes i colors. Ben nua, va caminar cap a l’aigua i es va anar submergint.
- Bon viatge, estimats! –i les sirenes van acomiadar-los amb una melodia dolça.
La nena es va capbussar dins d’aquell líquid transparent i es va fer tan petita que gairebé hi cabia dins una mà.
Quan per fi va aconseguir trobar la sortida, el seu plor, fort i estrident, va trencar el silenci de la sala d’hospital. Un home amb bata verda va agafar la criatura i la va deixar amb delicadesa sobre el pit de la dona.
- Benvinguda al món, Marta. –va exclamar la dona amb els ulls plorosos de felicitat i envoltant-la amb els seus braços.
La nena ja tenia nom.