- Això és un rotllo! Vull sortir a la plaça! Vull sortir!!! - insistia en Pau.
- Ara no pot ser, Pau. Fa massa calor. Ja ho saps! - li deia contundent la seva mare.
- Merda! Sempre igual! No hi ha dret!!! - rondinava.
I emprenyat donava un cop de porta. Pam! I es tancava a l'habitació a jugar a la Play. I cada tarda el mateix. Fins que se'n cansava, s'estirava al llit i, entre llibres i peluixos, feia volar coloms. Era un SOMIATRUITES que volia conèixer món dalt d'un drac màgic -com el Puff-, o d'una catifa -com la d'Aladdin-, o d'un núvol Kinton -com el d'en Son Goku-. I volia volar lluny, ben lluny, més enllà de la plaça, els coloms i els gronxadors.
Una tarda, des de la finestra, va observar uns núvols estranys que semblaven entrar en combat: Un elefant que vol atrapar un ratolí? Un tauró que vol menjar-se un esquirol? Un monstre que ho anava enfosquint tot... I, de sobte: Catacrack!!! Un llamp va escapçar el cel en mil bocins i un tro va fer tremolar les parets de dalt a baix. Brummm-booom-booom... I, com si no existís un demà, va començar a ploure a bots i a barrals.
- Ostres, sembla el diluvi universal!!! - va exclamar sorprès en Pau.
I va recordar l'estiu passat quan, sense fer cas als pares, se'n va anar nedant mar endins fins a la roca del cargol. Li agradava observar els peixos i allí n'hi havia de tots colors! Oblades, castanyoletes, fadrins, escòrpores.... Fins i tot va veure un peix ratlla que, com un VAMPIR, xuclava la sang a una donzella daurada, tan bonica com una CORTESANA. 'Pobreta', va pensar. I un pop estrany, amb cara de pocs amics, va dir-li: 'Ves-te'n! Fuig! Ràpid!'. Llavors va descobrir que un cranc AUTOESTOPISTA s'enfilava dalt d'un dofí i ell, sense pensar-s'ho dues vegades, va fer el mateix. Però quan va ser conscient que es dirigien directament cap a l'horitzó va cridar espantat: 'Auxiiili! Socooors!!!'. Sort que un BIÒLEG que també estava mirant peixos entre les roques, sense dubtar, li va dir: 'Salta! Salta!'. I de seguida un CANOER que remava a prop els va ajudar. Però de cop es va girar un vent estrany i el corrent els va anar allunyant de la platja enmig d'una incipient tempesta de llamps i trons. Per sort un SOCORRISTA atent se'n va adonar i en un no res va organitzar una cadena humana per salvar-los.
Quan van arribar a la platja, els pares d'en Pau, alleujats i agraïts, van mirar-se'l de cap a peus, sense saber si havien de renyar-lo o abraçar-lo, mentre ell els tornava la mirada compungit, com si no hagués trencat mai cap plat... I, en mig d'un mar de llàgrimes que es fonien amb la pluja, el van omplir a petons, com mai.
I de nou un llamp. I un tro. Brummm! Una tempesta d'estiu, com la d'aquella tarda.