Per a la Bruna, el Dídac i el Mateu. Per a l’Alguer. Pel Guim. I per a tots els nens i nenes sense límit d’edat.
VERSIÓ ESTESA DEL CONTE
El que explica aquest conte no és veritat. I n'estic tan segur perquè me l'he inventat jo mateix. Tota, aquesta història me l'he inventada, tota.
Ara bé, dit això, penso que fora divertit que en algun racó d'aquest immens planeta que habitem, en alguna illa exòtica, en alguna península glaçada o en l'oasi d'algun desert desconegut hi hagués un poblet com el d'aquesta història i que aquest poble estigués habitat pels mateixos personatges que hi apareixen.
El poblet del conte no té nom perquè no hi va cap carretera i per tant, a l'entrada no s'hi pot posar el cartell amb el seu nom com es posa a tots els pobles del món per saber el lloc on s'arriba.
Nosaltres, però, per entendre'ns, li posarem un nom. Per exemple "Allalmigdelnorès". Si tingués un riu, podríem acompanyar el nom del poblet amb el nom del riu. Per exemple: "Allalmigdelnorès de la Muga". Però no hi passa cap riu, ni riera ni rierol. Només un torrent sense nom que només porta aigua quan plou i als bassals s'hi crien capgrossos i sabaters.
Allalmigdelnorès és tan petit que només hi viuen vuit persones que són, ni més ni menys les que ara us passo a detallar:
El Joan, que té 40 anys i és cec. Tothom li diu Tete.
La Mercè que té 30 anys i és solista de violí. Els del poble li diuen la Traviata.
La Mònica. Deu tenir uns 35 anys i és cartera. Li diuen la Bústia.
El Josep, que té 50 anys i pilota un globus aerostàtic i el coneixen per Lindbergh.
La Lluna, una adolescent de 15 anys a qui tothom diu Lluna.
La Tere, una dona de 28 anys i molt maldestra coneguda per la Nureiev.
I per acabar, dos bessons univitel·lins de 42 anys que sempre estan badant i ningú sap el seu nom. Al poble els diuen els "ases" perquè de Joans, Joseps i ases n'hi ha d'haver a totes les cases.
I presentats els habitants, seguidament es dirà succintament i de manera ràpida com és el poble d'Allalmigdelnorès. Al poblet només hi ha un carrer i set cases. A cadascuna de les cases hi viu un habitant, excepte en una, la dels bessons univitel·lins que n'hi viuen dos. Les cases són d'una sola planta, amb moltes finestres, una porta i una xemeneia. Tenen, això sí, electricitat i tots els avenços més moderns excepte TV i internet, per tant, no els calen ordinadors. Tampoc hi ha botigues. Ni bar. Això últim ha portat molta controvèrsia i els veïns ja han fet dues assemblees per aprovar o no l'obertura d'una cafeteria. La Lluna, el Tete i un dels ases hi han votat a favor, però com que són minoria, de moment no hi ha bar.
Per tant, tot ho han d'anar a buscar fora del poble. Els queviures, els diaris, el metge, el xampú i el KH-7, la roba, el gel de bany, etc., etc., etc. Tot.
I com s'ho fan? Us deveu preguntar, si no hi ha carretera. Doncs s'ho fan tal com a continuació passo a explicar-vos:
El Lindbergh té un globus aerostàtic que fa volar cada dia feiner fins al cap de comarca, que és una petita ciutat que sí que té nom i tota mena de botigues, centres comercials, serveis mèdics i fins i tot, dentista i un gimnàs. O dos, no sé.
En cada viatge l'acompanya un veí o veïna, fora del dissabte que l'acompanyen els bessons badocs.
Quan arriben a la capital, aprofiten per comprar tot allò que els veïns d'Allalmigdelnorès han encarregat: pa, llagostins, guisqui, uns mocassins, cola-cau, morro de bacallà, un barret de palla i tot d'altres coses que poden anar variant segons l'època de l'any.
I quan torna al poble, tots l'esperen a l'era on aterra, per recollir els seus encàrrecs, agrair-li el servei i escoltar les novetats que s'hagin produït a la capital.
El Lindbergh els ho explica tot amb pèls i senyals i tots tornen feliços a les seves obligacions.
Els dilluns el Tete acompanya en Lindbergh que li va explicant tot allò que veu: el blat que verdeja, les daines que brinquen pels marges, els núvols que neixen darrere la serra, en definitiva, tot allò que el Tete no pot veure tot i que ja s'ho sap de memòria.
Els dimarts és la Bústia qui l'acompanya i aprofita per anar a la central de correus a recollir la correspondència pels seus veïns. Moltes setmanes no n'hi ha de correspondència, però la Bústia és una cartera molt responsable i no vol estar cap setmana sense complir la seva obligació.
Els dimecres el Lindbergh s'emporta la Nureiev. La Nureiev dona molta feina al pilot perquè és tan maldestra que ell s'ha d'estar tot el viatge vigilant que no s'entrebanqui i es precipiti globus avall. Els dimecres els encàrrecs solen estar equivocats per mor de la pobra Nureiev. A qui ha demanat una llauna d'espàrrecs li porta una safata de gambes salades o a qui ha encarregat un pa "moreno", li compra un joc de llit.
Els dijous copilota el globus la Lluna. Aquest dia en Lindbergh pateix de valent. La Lluna es queixa per tot. No troba res al seu gust, renega com un carreter i escup tota l'estona, per sort, fora de la cistella. Les compres són un calvari perquè ella només vol anar a botigues de moda jova: al Tara, al Magno o al Pershka i han d'acabar fent els encàrrecs a última hora i a correcuita.
Els divendres el Lindbergh s'endú la Traviata i el seu violí. Per ell és un dels dies més agradables perquè durant el viatge ella interpreta el concert per a violí número 3 de Mozart que dura aproximadament el temps del viatge d'anada. A la tornada parlen. Parlen molt. Sempre he pensat que, de divendres en divendres, a poc a poquet, la Traviata i en Lindbergh es van enamorant.
Els dissabtes carrega amb els bessons badocs. Un cop a ciutat les compres són una tortura perquè els badocs baden i baden i tota l'estona baden. Baden als aparadors, baden a les parades del mercat, baden molt amb l'home estàtua i encara més amb la dependenta de la farmàcia. Aquí en Lindbergh també bada. I també baden amb els gossos perquè a Allalmigdelnorès no n'hi ha i als bessons els fan molta gràcia i els llencen besses que, estranyament els gossos ni ensumen.
I el diumenge? El diumenge, que és el setè dia, en Lindbergh descansa. Sí, sí, en Lindbergh també descansa el setè dia. Només s'envola en cas d'urgència i ni es recorda el temps que fa que no n'hi ha cap.
Doncs ja està. Aquesta és la petita història, resumidament contada, del petit poblet d'Allalmigdelnorès i de la seva bona gent.
I recordeu que tot el que us he explicat és inventat. Tot, tot, tot.
Sigueu feliços i quedeu-vos a casa. O no.