Plou. Ni molt ni poc. Però plou. Avui serà un dia difícil. La gent no sortirà al carrer. En deu minuts he de ser a plaça. Em toca passejar un anunci de menjars casolans. “Canelons Les bessones. Te’ls menjaràs de dos en dos”.
Em vesteixo i baixo al carrer. Intento passar pels porxos. No vull que se’m mulli l’anunci. Perdria la setmanada. M’instal·lo davant l’església on just avui hi ha una trobada amb representants de diferents religions. Ja he vist desfilar imams, monjos, capellans, bisbes....
Un rabí s’atura al meu davant. Llegeix amb atenció l’anunci que penja del meu cos mentre les gotes de pluja li rellisquen pel barret.
- Vens canelons?, em pregunta.
- No. Jo només els anuncio. Els ha d’anar a comprar a qualsevol supermercat del poble. I si dona aquest paperet, li faran un descompte.
No sé si en comprarà. La seva mirada tranquil·la m’ha repassat de dalt a baix. Ha fet un petit gest d’afirmació amb el cap i ha continuat el seu camí sense donar-me les gràcies.
El temps empitjora. No se si podré aguantar molt més. No puc perdre el dia de feina. No cobraré i els aniversaris de les meves filles estan a tocar. La meva jefa és una dama molt elegant. Sempre passeja el seu gos per la plaça a la mateixa hora. D’aquesta manera em controla. Només falten uns minuts. Estic ben moll. L’anunci s’està desfent. Els dies de vent molt fort passa el mateix, el suport no aguanta.
Toquen les deu i l’aiguat comença a ser considerable. Avui no em veurà. No es creurà que he sortit amb l’anunci. Hauria de trobar alguns testimonis. Hi ha molt poca gent pels carrers. La Rosa, la metge del poble, acaba de passar. Fa tard a l’ambulatori. Però malgrat la pressa s’ha aturat. De cop i volta i m’ha donat dos petons. M’ha sorprès la seva reacció. Per uns moments he pogut tancar els ulls i oblidar-me del fred del matí.
Una altra senyora que no conec de res i amb un paraigua de colors molt vius també s’ha aturat davant de l’anunci. Sense preguntar pels canelons m’ha etzibat dos petons d’aquells que fan mal a la galta i ha marxat corrents. No entenc res. Vull anar cap a casa. Però m’he d’esperar una mica més. De cop i volta sento una forta estirada per l’espatlla. M’han fotut la bossa amb els descomptes. Em giro.
- Ratera. Així rellisquis i et trenquis una cama!, crido.
De cop i volta la lladre s’atura. Es gira. Dona mitja volta i camina lentament cap a mi. Em mira als ulls. Em torna la bossa i em fa un petó als llavis abans de tornar a córrer.
La pluja ha desfet totalment l’anunci. Les meves filles, bessones, la Jana i la Julia, sempre fan servir el suport com a pissarra. Les renyo sovint perquè els dibuixos amb retoladors costen molt d’esborrar. El darrer missatge que han escrit m’ha alegrat el dia: “Avui és el seu aniversari”.