Tot comença quan la Deesa de la Ploma, que era molt despistada, va crear un personatge amb un toc de tinta i de màgia però va descuidar-se de posar-li un nom.
I mira’l ara en aquesta pàgina, està ben trist. És transparent i pesa molt poc. Tan sols té dues mans. Si menja galetes, li cauen pel cul. Si li fan una fotografia, ell mai no hi surt.
Un matí de pàgina d’hivern, decideix ser valent i emprendre el camí que duu fins el poble per trobar algú que li doni un nom i poder existir i ser feliç per sempre.
- Feliç fins la pàgina final!! - diu ben emocionat -
Al camí es topa amb en Pere, l’hipnotitzador, que arrossegant una llarga barba negra, busca alguna cosa que li ha caigut pel terra.
- He perdut el collaret d’hiptonitzar conills i sense això m’arruinaré! - Jo t’ajudo a buscar-lo! - diu el nostre personatge fent relliscar les mans pel terra- - Ep! Està aquí! - Oh! Com podria agrair-te tanta amabilitat? - No tindràs pas un nom per a mi? - Un nom? No en tinc pas, però et regalo aquests dos ulls ben grans per a que segueixis el camí amb comoditat. - Moltes gràcies!
Darrera un arbre sent que algú tremola. És en Marc, el ninot de neu més fredolic que et puguis imaginar!
- Que tens fred? - li pregunta el nostre personatge- - Sí...el vent s’ha endut la meva bufanda i el meu barret i han quedat enganxats en un arbre dues pàgines enrere!
El nostre personatge recull la bufanda i l’enrotlla al coll del ninot. Després recull el barret i li posa al cap.
- Què bé! Com podria agrair-te tanta amabilitat? - No tindràs pas un nom per a mi? - Un nom? No en tinc pas, però et regalo aquest nas de pastanaga per a que oloris les flors de la vora del camí. - Moltes gràcies!
El nostre personatge s’ha perdut, però per sort es troba amb dos avis asseguts davant de la porta d’una casa vella. Ella és la modista Lola i ell el dibuixant Robert. La Lola intenta posar un fil a l’agulla i en Robert està content perquè ha acabat un gran dibuix.
- Disculpin, vaig bé per aquí per anar al poble? - Sí senyor, vas bé. - Vol que l’ajudi a posar el fil a l’agulla? - pregunta el nostre personatge- - Em faries aquest favor? Som tan vells que ja gairebé no ens hi veiem - respon la Lola- - Aquí té! - Oh! Nen! Com podríem agrair-te tanta amabilitat? - No tindreu pas un nom per a mi? - Un nom? No en tenim pas, però et puc cosir una camisa i uns pantalons per a que arribis al poble ben elegant. - Moltes gràcies!
Gairebé ja arribant al poble, es troba amb en Pep, el reporter, que plora desesperadament assegut al costat d’una font.
- Ei, per què plores?
- Perquè em faran fora del diari! En aquest poble mai passa res d’interessant i no tinc cap article per demà!! - Tinc una idea! Vols que t’expliqui la meva història? Soc un personatge de conte sense nom. I ara estic fent un viatge per trobar-ne algun de bo! - Explica’m tots els detalls! Sembla un relat molt emocionant! Però clar, no et podré pagar, ni tan sols no sé com agrair-te tanta amabilitat. - Tu que tens moltes paraules, no tindràs pas un nom per a mi? - Un nom? És una paraula massa important. No en tinc pas. Però...et regalo el meu llapis preferit i el dia que trobis un bon nom el podràs escriure ben gran!!! - Moltes gràcies!
Per fi arriba al poble. És dia de mercat i la plaça està plena a vessar. S’acosta a una paradeta on una noia hi ven flors fresques. La noia el mira i, amb un cop d’ull, li agrada i s’enamora. Saps al que em refereixo? T’ha passat mai? O això només passa als contes?
- Bon dia, sabries dir-me si en alguna paradeta hi venen noms? He fet un camí molt llarg per trobar-ne un que em defineixi. - Jo només venc flors però...vols que t’expliqui un secret? No pots dir-li a ningú més - li diu la noia fluixet a cau d’orella- - Si, explica’m un secret. Et prometo que quedarà entre nosaltres. - Jo soc un personatge amb dos noms i em faria molt feliç donar-te un dels meus per sempre.
I així és com el nostre personatge, després d’un llarg camí, aconsegueix dir-se d’alguna manera. I tot plegat, gràcies als amics, a l’amor i a la teva imaginació que ara mateix alça el vol buscant boniques lletres.