Txof!
Un 10. La millor puntuació. Un salt perfecte. El trampolí de cinc metres era el meu preferit. Amb la medalla d’or penjada al coll vaig sortir al carrer. Tenia pressa. Arribava tard a la festa d’aniversari de la Júlia. En feia 10 i no hi podia faltar. La conductora del taxi va entendre la meva urgència. Només arrencar vaig veure que havia d’anar ben lligada.
La primera frenada, a només 500 metres de la piscina, em va fer saltar la medalla pel cap. Una senyora amb la seva filla vestida de ballarina travessava el carrer sense mirar.
- Però què fa!, va cridar la taxista.
- Perdó, perdó. La Clara s’ha fet mal i necessita anar a l’hospital.
- D’acord! Pugi que l’acompanyarem.
- Crec que no podrà tornar a ballar mai més. Ha caigut de dalt de l’escenari.
La veritat és que amb la cama estirada al meu damunt no semblava res greu, però la mare no parava de parlar.
- La Júlia abans de ser ballarina feia gimnàstica artística a l’escola. Tenia molta flexibilitat i volia ser contorsionista. Ens agrada molt anar al circ. Una vegada es va enamorar d’una noia que es convertia en aranya. Posava les cames d’una manera... Impressionant. Ho va intentar fer a casa i... també vam haver de córrer cap a l’hospital.
Jo no li feia massa cas. Només mirava el rellotge. Volia arribar a casa de la Julia quan abans millor. Pocs metres abans d’arribar al centre sanitari, el taxi va tornar a frenar de cop. El crit de la Clara va fer tremolar els vidres del vehicle. Damunt del capó va caure una bossa de llaminadures. Totes escampades i de mil colors: xiclets, boletes de caramel, piruletes...
- Acabem d’atropellar una noia, va dir la taxista.
No m’ho podia creure.
Pocs segons després ja érem cinc dalt del taxi. Tres, direcció a l’hospital i jo cap a la festa de la Júlia. La Maria, malgrat l’ensurt i mig tartamudejant, ens va explicar que es trobava bé. Tenia problemes de vista i aquests ensurts li passaven sovint. Havia estat atropellada per diferents vehicles: motos, furgonetes, ambulàncies... Res greu. Feia d’oient d’uns cursos de cuina a la Universitat de Barcelona. La seva especialitat eren els dolços. Era una veritable llaminera. No podia viure sense sucre.
A la porta de l’hospital vaig ajudar la Maria a baixar, mentre la Clara i la seva mare pagaven la taxista. Van tancar la porta i vam tornar a arrencar.
- Què li portes de regal a la teva amiga?, em va preguntar la taxista.
- Ostres! El regal! Amb les presses i l’emoció de la victòria. Me l’havia deixat a la piscina.
Vam tornar al lloc de sortida. La piscina ja no estava oberta. La taxista em va ajudar a saltar la tanca. Al vestidor encara hi havia la bossa del regal. Vaig desembolicar la cua de sirena. Me la vaig posar i vaig tornar a la piscina. Ja era massa tard per anar a la festa.