Una nena quieta dins d'una carpa de circ. Una carpa de circ antiga, que ha viatjat per molts racons del món i ara ha arribat a la ciutat.
La nena està quieta just en el bell mig del cercle que dibuixa la carpa. Mira cap a dalt. Els seus ulls tranquils miren cap a dalt i semblen esperar alguna cosa.
El domador fa una estona que se la mira, encuriosit. Es toca el bigoti i pensa: Què deu està mirant? Li recorda a una de les seves flors domades. És un domador de flors, que fa ballar les roses del seu jardí al ritme del vent i del vals de la primavera.
La carpa de circ és gairebé buida. Només algunes de les artistes assajant els seus números. La diva canta davant d'un mirall, l'esquiadora omple de neu artificial la rampa per fer el seu gran salt. La nena no s'immuta. Segueix quieta al bell mig de la carpa, mirant cap a d'alt.
El Domador surt dels seus pensaments i, decidit, camina cap a la nena i li pregunta: Què mires, nena? Miro pel forat de la carpa, respon. Quin forat? No hi ha cap forat, aquesta carpa és bona, vella però bona. Tot està com ha d'estar, no hi ha cap forat. T'equivoques, diu La Nena. Quan la van construir, Els Manetes sabien que havien de deixar un forat perquè l'aire i el cel poguessin entrar dins el circ. Mira, no ho veus? El Domador alça el cap i mira just al centre del sostre de la carpa. Mira atentament i es toca el seu bigoti. Veus el forat? El Domador es queda en silenci. Quan els manetes la van construir sabien que no la podien fer tancada del tot perquè aleshores el vent la faria tremolar. Quan fa vent, s'escapa pel forat cap al cel i així la carpa no cau. Interessant, diu el Domador.
La Nena segueix mirant el forat del sostre de la carpa, esperant alguna cosa. La Diva se li acosta, nerviosa. Que mires, nena, tanta estona cap a dalt? Miro el forat de la carpa. I que esperes veure pel forat? La lluna, espero que la lluna tregui el cap pel forat. Quina bestiesa!, diu la diva. Perquè vols mirar la lluna, quan hi ha tantes coses boniques aquí dins. Tota la vida s'ha mirat la lluna. Des que els homes de les cavernes la miren, a la lluna li agrada que la mirem. Ah, diu la Diva. No et recorda a ningú? Li pregunta la Nena. Ximpleries... i se'n va.
Mireu, diu la Nena, ara! L'esquiadora s'hi acosta. En efecte, la lluna treu el seu bonic rostre pel forat de la carpa. Caram que bonica, diu l'esquiadora. I com sabies que passaria just per aquí? És molta coincidència! Un forat tan petit per la lluna immensa. La Nena calla. Ningú sap que aquella nena és una espia, una espia especial. Des de fa molt temps, sempre hi ha hagut una espia que mirava la lluna, perquè com a la diva, si ningú la mira, desapareix. I la lluna no pot desaparèixer. És el mirall on es reflecteixen totes les històries de la humanitat. Si alguna nit, ningú no mira la lluna, oblidarem les nostres històries. La lluna, allà dalt, pàl·lida i preciosa és la nostra memòria. Guarda totes les històries. També la història d'una nena quieta dins d'una carpa de circ, que esperava veure la lluna...